Arqueologia en Alacant
El tresor de Sant Joan d’Alacant. Va ser amagat a la casa d’Antonio Quereda Chápuli en 1823. Arxiu del MARQ
La parròquia de Sant Joan Baptista, el nucli antic,les imponents torres de l’horta o les magnífiques finques senyorials i cases de camp són solament un exemple ric patrimoni de Sant Joan, però la mateix hortaamb el seu sistema de séquies, eines de llaurar, les tècniques de treball utilitzades al camp i les tradicions dels seus pobladors, també formen part d’aquest patrimoni material i immaterial i de la història de la vila.
Una història que ens relata la presència de pirates i contrabandistes al nostre municipi, però també, la història de comerciants i llauradors, persones senzilles i treballadores, que van haver de fer front i sobreposar-se a guerres i malalties. Però que també van viure moments de goig i d’alegria i que ens han llegat un solatge cultural del qual som hereus. Per tot això els hem de tornar la veu, el record, aprendre de la seua història i prendre totes les mesures necessàries perquè puga perviure aquest llegat històric i arqueològic.
El neolític
La població de Sant Joan d´Alacant està immersa en la denominada Horta d’Alacant, un pla al·luvial produït principalment per les deposicions del riu Sec i materials detrítics generats pels arrossegaments de barrancs i rambles, que formen un terreny molt fèrtil i apte per al cultiu agrícola. La qualitat d’aquests sòls, juntament amb l’existència de fonts, naixements i zones lacustres va crear un lloc idoni per a ser habitat.
Les primeres comunitats neolítiques van arribar a les costes alacantines en petites embarcacions o canoes de fusta, mitjançant la navegació de cabotatge. En aquestes barques no solament transportaven la totalitat dels membres del clan, sinó que també s’enduien tots els útils, eines i animals necessaris per a assentar-se en un lloc nou. Els estudis dirigits per l’equip de recerca COPHIAM al tossal de les Basses ens han permès conèixer que aquests nous pobladors es van establir a l’Horta d’Alacant de manera dispersa entorn del 3990-3960 a. de C., en petites cabanes de planta circular que estaven elaborades amb canyís i impermeabilitzades amb femta de boví. Aquestes cabanes tenien una llar de foc en la part central que servia tant per a cuinar com per a calfar l’ambient.
La importància de la pertinença al grup, la domesticació animal, el cultiu per irrigació o el contacte amb altres poblacions properes són part dels trets que es poden apreciar en aquestes primeres poblacions. Lluny d’imaginar l’Horta d’Alacant com un lloc idíl·lic, hem de pensar que aquestes poblacions recorrien a la pesca, la recol·lecció, la caça, el marisqueig i a totes les activitats que els permeteren subsistir en una autèntica lluita per la supervivència.
L’edat del bronze
Durant l’edat del bronze, el model d’assentament canvia. Les poblacions que fins a aquell moment havien habitat de manera dispersa a l’horta alacantina van tendir a agrupar-se i a ocupar les zones més elevades, ja que els proporcionaven un control visual més bo sobre l’entorn i també protecció.
El jaciment més important d’aquest període és el que trobem a la serra Grossa o serra de Sant Julià. Datat entorn del 1800 a. de C., va ser excavat pel pare Belda el 1931 i reestudiat posteriorment per Enrique Llobregat Conesa. En aquest indret es van poder documentar una sèrie d’estructures quadrangulars que es van identificar com a possibles torres de defensa, i una sèrie d’habitatges aterrassats, també de planta rectangular, amb sòcols de pedra i parets de tova. Aquests habitatges tenien també pals de fusta clavats al terra que devien servir per a sostenir les bigues de fusta i el brancatge de què devien estar fets els trespols.
Aquestes cases, que s’adaptaven als diferents desnivells de la serra, constituïen una mena de cinturó defensiu que, juntament amb una muralla i les torres que hem esmentat adés, devien proporcionar a l’assentament una major protecció. Encara que no saben les causes concretes per les quals aquesta població va decidir assentar-se en un lloc tan elevat i prendre tantes mesures de protecció, ens en podem fer una idea.
L’edat del bronze va ser un període històric ampli, convuls i farcit de conflictes. Les eines destinades a la caça, com ara els arcs i les atzagaies, van deixar pas a espases i alabardes, la funció principal de les quals era la guerra i que estaven en mans d’una elit guerrera que dominava tant la resta de la població com els recursos de la zona.
Encara que aquests assentaments es trobaven en zones elevades, era necessari establir una sèrie de cabanes que estigueren més pròximes als camps de cultiu i dels recursos naturals, com l’aigua. Tant en el camí del Xinxorro com en el barranc del Juncaret s’han localitzat fons de cabana que havien estat habitualment ocupades i que servien per a guardar les eines de llaurar i la producció ceràmica.
De nou, el camp hortolà va jugar un paper fonamental a l’hora de proporcionar tots els recursos necessaris a la seua població, però l’escassetat de minerals, especialment coure i estany, la va mantindre allunyada dels circuits comercials més importants de l’època.
El Període Orientalizante i la Cultura Ibèrica
Existeix un hiat arqueològic entre l’edat del bronze i la cultura ibèrica que es va estendre en aquestes terres entre els segles VI i el III a. de C. No obstant això, gràcies a l’autor llatí Ruf Fest Aviè sabem que des del riu Alebus o Vinalopó fins a Dianium o Dénia, Alacant es trobava poblada pels Gimnetes (literalment significa nus). Aquestes poblacions van rebre aquest nom perquè la panòplia militar que portaven era característica de guerrers lleugers o escaramuzadores: fones, venablos, ganivets afalcatados i caetras o rodelas.
Amb l’arribada dels fenicis es va establir una intensa relació comercial amb les poblacions indígenes, ja que els primers buscaven proveir els mercats de l’Orient Pròxim d’or, plata i estany, mentre que als indígenes els atreien els productes manufacturats produïts a l’Orient com ara teles, ungüents, alabastres, ous d’estruç decorats, ceràmiques de gran qualitat i objectes d’orfebreria.
Els fenicis no sols van exercir una gran influència sobre el territori gimnete, sinó que aquest, en actuar com a frontera entre les àrees d’influència gregues i fenícies, també van rebre notables influències gregues. D’aquesta manera, els habitants de l’Horta d’Alacant es van veure beneficiats del comerç amb tots dos, i al seu torn, van actuar d’intermediaris amb les poblacions de l’interior.
Aquest intens intercanvi comercial va comportar aparellat l’adopció de noves tecnologies i nous trets culturals. L’alfabet, el sistema monetari, l’ús del torn o l’adopció de nous ritus religiosos, són part d’aquests avanços que van acabar per conformar el que hui coneixem com a cultura ibèrica.
El jaciment més significatiu amb el qual comptem en l’Horta d’Alacant, de nou es va trobar en el Turó de les Basses. De les excavacions realitzades en la Albufereta, dirigits per l’equip d’investigació COPHIAM, es va poder constatar la presència d’un oppidum (poblat ibèric emmurallat) amb habitatges de planta rectangular adossades a la muralla per la seua part posterior, i un carrer central que donava accés a aquestes. En la zona extramurs es va poder comprovar la presència d’una àrea industrial, les vies d’accés al poblat i una necròpoli.
Un altre jaciment de gran importància, també pertanyent a aquest període, és la necròpoli de la *Albufereta. Va ser excavada per Francisco Figueras Pacheco entre 1934 i 1936 i, encara que aquestes campanyes es van veure paralitzades per l’inici de la Guerra Civil Espanyola, van aportar nombrosíssims materials i informació. En la resta de l’horta alacantina també s’han trobat, encara que de manera dispersa, nombroses estructures i restes arqueològiques. Tot això ha permés, que hui dia, els investigadors puguen conéixer i reconstruir la manera de vida, l’economia, els ritus i creences o les relacions que van mantindre amb altres pobles.
Roma i Cartago a l’Horta d’Alacant
Al final del segle III a. C. la situació política entre les dues principals potències del Mediterrani Occidental va afectar directament la costa alacantina. La família cartaginesa dels Barca va iniciar una sèrie de campanyes a Ibèria amb l’objectiu de rescabalar-se de la pèrdua de poder i prestigi que va patir Cartago després de la I Guerra Púnica, però a mesura que l’exèrcit cartaginés va anar annexionant més pobles i territoris, la tensió entre Roma i Cartago va anar creixent de manera exponencial.
En aquest context prebèl·lic serà quan es construïsca el fortí púnic del Tossal de Manises. Aquest jaciment rep el seu nom degut a la gran quantitat de material ceràmic o manises que afloraven en ell i, encara que era àmpliament conegut que en aquell promontori apareixien objectes i pedres llaurades, s’atribuïa de manera popular a “temps dels moros” o a la ciutat de Akra Leuka, on Anníbal va refugiar a l’exèrcit cartaginés durant l’hivern del 228 a. C.
La fundació d’aquest fortí va coincidir amb el col·lapse del oppidum ibèric del Tossal dels Bases i l’abandó de les pedreres de ferro que afloraven entre Busot i Aigües.
Les intervencions realitzades, tant per Figueras Pacheco i La Font Vidal com les realitzades pel grup d’investigadors del MARQ, van revelar la presència de nombroses estructures de caràcter defensiu, magatzems i aljubs característics del món púnic, que van ser destruïts a la fi del S. III a. C., coincidint amb l’arribada de *Publio *Cornelio Escipió *Africano a Hispània i la conquesta de Cartago Nova l’any 209 a. C.
Des d’aquesta data, aquestes terres van quedar incorporades a l’estat romà, però no es van registrar canvis significatius fins a l’any 83 a. C. amb l’inici de les anomenades Guerres Sertorianas. Alacant, en actuar com a lloc de frontera entre les legions de Sertorio i les de Pompeu va adquirir gran importància estratègica i aquest últim va decidir rehabilitar l’antic fortí de Tossal de Manises per a acabar amb la pirateria i actuar com a base d’operacions.
Amb l’arribada d’Augusto al poder, Lucentum va adquirir l’estatut de *municipium romà i, encara que comptava amb el fòrum més xicotet de tot l’Imperi, va disposar de tots aquells elements característics que havia de contindre una ciutat romana i va controlar un ager (territori) que arribava fins a l’actual *Foia de Castalla.
La romanització del territori va ser un procés lent, però finalment es van adoptar les institucions de govern, administratives i religioses romanes. També la Pax Augusta va suposar un període de bonança econòmica, que va tindre el seu reflex arqueològic en les imponents viles que van ser construïdes per tota l’Horta d’Alacant i que la seua *pars *rustica es va destinar a l’explotació agrícola mentre que la seua *pars urbana dispensava totes aquelles comoditats que necessitava el *dominus (senyor o propietari).
Les viles del Parc de les Nacions, la del carrer de l’Almadrava, la del Camí de la Colònia Romana o la de l’Avinguda Conrado Albadalejo, són només un exemple d’aquests luxosos habitatges, que comptaven amb patis porticats, mosaics, jardins i fins i tot algunes tenien calefacció, aigua corrent, termes i natatio (piscina).
Lògicament, no tota l’horta alacantina va estar ocupada per aquestes viles, sinó que també estaria esguitada de domus (casa o habitatge) de petits i mitjans propietaris, fabricades amb materials més modestos i, per tant, més difícils de localitzar.
La producció del preuat garum (salsa realitzada amb budells de peix i plantes aromàtiques), salaons, vi, oli i espart van ser els productes més demandats per part dels mercats internacionals i que van atorgar quantiosos beneficis per als oligarques locals.
La crisi de Lucentum es va iniciar a la fi del s. I d. C. amb la finalitat de la bambolla immobiliària impulsada pels Julio-Claudios i conclosa per la dinastia Flavia. D’altra banda, la proximitat de la Colònia Iulia Ilici Augusta(Elx) o l’aflorament d’altres poblacions, com va ser el cas de Allon (la Vila Joiosa), van deixar en una posició compromesa a Lucentum que es va veure incapaç de competir amb elles. Durant el S. III d. C. la ciutat és completament abandonada, nombroses viles també ho són i la ciutat es converteix en pedrera per a les construccions dels voltants.
A Sant Joan d’Alacant, encara que no s’han trobat encara restes arqueològiques d’aquestes viles o domus periurbanes, sabem que la Via Dianium -una ampliació de la Via Augusta que unia a les poblacions de la costa des de Saetabis o Xàtiva fins a Elx- va haver de travessar l’actual terme municipal, també es va localitzar en l’actual església de Sant Joan Baptista la làpida de Macronus, un xiquet romà que va morir als 13 anys d’edat i la localització d’una estatueta amb togat romà.
Per si això fora poc, la troballa de nombrosos jaciments romans en el terme municipal de Mutxamel com són: mines d’ocre, basses de reg, una conducció d’aigua i nombrós material ceràmic, indiquen que el total de l’horta va estar poblada i explotada.
Parc Arqueològic Tossal de Manises (Albufereta, Alacant). Arxiu del MARQ
L'ocupació bizantina i visigoda
L’any 476 d. C. va suposar, simplement, la culminació d’un procés llarg i decadent. Les antigues autoritats civils, militars i eclesiàstiques tardorromanas, al costat de la noblesa “bàrbara”, van donar lloc a l’aparició d’una nova elit que va governar els regnes sorgits a Europa després del desmembrament de l’Imperi Romà d’Occident.
El recentment creat Regne Visigot va haver de fer front a les migracions d’altres pobles, la pèrdua de territoris a favor dels Francs i sobretot a enfrontaments intestins entre la seua noblesa per fer-se amb el poder. En aquest context, Justinià va intentar reconquerir la Península Ibèrica, però van ser derrotats i relegats a les ciutats costaneres del Sud-est peninsular. La província de Spaniae es va establir l’any 552 d. C. i va incloure les terres alacantines, que van actuar com a frontera entre el regne Visigot i l’Imperi Bizantí, però l’any 624, incapaços de mantindre el territori, van abandonar Hispània.
Encara que no va existir un poblament urbà, les últimes investigacions apunten al fet que el poblament rural de l’Horta d’Alacant es va concentrar en petits i mitjans nuclis dispersos: llogarets, vicus o centres religiosos que es van trobar controlats per un castellum (campament militar o castell) situat en la muntanya Benacantil.
La imponent necròpoli del Tossal dels Basses, amb més de huit-cents enterraments tarde antics, reforcen la presència d’una important comunitat rural cristiana que va triar aquest lloc per a enterrar-se a causa de la presència d’una basílica o centre religiós d’importància.
El període medieval andalusí
La ràpida conquesta musulmana d’Hispània, que es va iniciar l’any 711 a les mans de Tariq ibn Ziyad, es va deure gràcies al descabezamiento del poder real; després de la mort de don Rodrigo en la batalla de Guadalete, la divisió de la noblesa goda i a la política pactista practicada pels generals musulmans.
El Pacte de Tudmir o Teodomiro és un document d’excepcional importància ja que, descriu el tractat de vassallatge signat per Teodomiro, senyor entre altres ciutats de Laqant, Uryula i Això amb Abd al-Aziz segon vaig valdre (governador) d’Al-Ándalus. En ell, s’assegurava que les ciutats, béns i creences religioses serien respectades a canvi d’un tribut anual i prestar ajuda militar en cas de necessitat.
Per tant, després de la signatura del tractat, hem de pensar que la població de l’Horta d’Alacant va ser respectada, però el nou panorama polític, va atraure a poblacions procedents del nord d’Àfrica i Orient Mitjà, que iniciarien un procés lent però continuat d’aculturació. Aquest procés es va veure afavorit per part de les elits locals, que van emparentar amb les elits foranes, adoptant la fe islàmica en detriment de la cristiana. També, el factor econòmic va ser molt important ja que, els cristians havien de pagar un impost especial per continuar professant la seua religió, mentre que els musulmans no, la qual cosa va propiciar la conversió.
El model de xicotets llogarets o alqueries disperses, que ocuparien tota l’Horta d’Alacant i, que estarien controlades i protegides pel hins de Laqant situat en el Benacantil cobra una major força gràcies a les restes arqueològiques, les fonts escrites i a la toponímia. Lloixa, Benimagrell, Tangel i Mutxamel són noms que han perdurat fins als nostres dies i, encara que Sant Joan no va conservar el seu nom àrab, sabem que va ser el de Benalí (Fill de Alí). En aquestes alqueries es produïa: blat, ordi, productes derivats de la vinya; com el vinagre, la pansa o el suc de la vinya i, també l’ametla, la garrofa, les figues, l’oli d’oliva i la mel.
L’arqueologia, de nou, ens mostra una gran concentració de tombes d’època islàmica, datades entre els S. VIII i X, al Tossal de Manises. A Sant Joan, també es va localitzar un enterrament d’aquesta època entre la C/ Dr. *Marañón amb la C/ del Carmen i nombrós material a l’entorn de Benimagrell. Tot això fa pensar, que les comunitats rurals van ser molt importants, sobretot en la producció agrícola, necessària per a proveir la incipient medina de Laqant.
Encara que l’ocupació cristiana va suposar un canvi polític, econòmic i cultural transcendental, la importància dels nuclis rurals de l’Horta d’Alacant, com el de Sant Joan van cobrar, si cap, una major importància, ja que, la seua producció va ser exportada i reconeguda en tota Europa en segles posteriors, com el prestigiós vi Fondillón.
