Torre Bonança
La torre Bonança segurament formava part del conjunt de torres a càrrec de Jerónimo Arrufat, oidor del Rei Felip II sobre els assumptes relacionats amb torres defensives de l’Horta en 1553. Aquesta dada permetria datar l’obra en el segle XVI. La torre és de base quadrada i alamborada, amb disposició prismàtica i tres altures. Com en la majoria de les ocasions té adossada l’habitatge en dos de les seues quatre cares.
La família Pascual de Bonança pertanyia a l’extens llinatge de la família Pascual, procedents de la Vall de Zárate en el Senyoriu de Biscaia. Es van assentar a Alacant en temps de la conquesta cristiana. Els Pascual estaven molt vinculat als monarques, especialment al rei Jaume I, amb qui va mantindre estretes relacions. Entre els descendents vinculats a l’Horta d’Alacant apareixen diverses branques com els Pobil, de la Verónica o Ibarra. En la branca dels Pascual de Bonança van destacar personalitats com a Sr. Tomás Pascual de Bonança i Martínez, il·lustre militar sobrenomenat “el Major”, que va ser justícia d’Alacant entre 1555 i 1556, també va ser assistent a les corts de Montsó. La majoria dels membres de la família van ocupar càrrecs importants a la ciutat i el regne. Molts dels Pascual naixerien a Sant Joan i van ser batejats a la nostra església parroquial. Entre altres, esmentar Sr. José Mariano Jaime Pascual del Pobil i Estellés (1819-1852) o Sr. Luis Pascual del Pobil i Martos (1851-1911).
Respecte a l’edificació, l’estatge ha patit diverses transformacions al llarg de la seua història. A mitjan segle XX, la torre va patir algunes actuacions que van alterar la seua morfologia original. Es van arrebossar els seus murs de forma poc afortunada, es van obrir obertures i se li va col·locar un tejadillo. Però afortunadament una recent intervenció arquitectònica va acostar l’edificació al seu aspecte original, eliminant la teulada i tractant de recuperar la tonalitat primitiva de la façana, deixant aflorar el cadirat i part de la maçoneria de l’edifici. La rematada final de la torres es va configurar mitjançant una solució que recorda la disposició emmerletada de les torres.
La casa està envoltada per diversos horts de cítrics acompanyats de pins, xiprers, araucarias, garroferes, iuques i palmeres, respectant el caràcter que podia haver tingut la finca en temps passats. Afortunadament la família Pascual de Bonança continua habitant aquest estatge, la qual cosa ha permés mantindre el conjunt en un impecable estat de conservació. Si seguim pel camí del Serení trobarem molt pròxima la veïna torre de Salafranca.
Sabies que…?
L’escut d’aquesta família presenta un corder errant en camp verd. El corder porta una bandera blanca amb una creu que recorda a la de Montesa. El masteler de la creu es recolza en una font de la qual sale una canella d’aigua amb una orla d’or. Vorejant l’emblema podem llegir escrit en lletres blaves: “Sub cuius pede fons vius emanat”. Aquest escut posteriorment es va fer més complex, dividint-se en quatre parts. Es repeteixen dos estendards de manera alterna per a conformar les casernes. D’una banda, s’usa el blasó original amb el corder, per un altre, un emblema amb dos castells i torres d’or sota una estrela també daurada. Curiosament l’escut de Sant Joan recorda al dels Pascual, ja que en ell apareix el corder portant la creu amb la inscripció“Agnus dei”, que fa referència a Sant Joan Baptista.
Una altra curiositat concerneix a la branca familiar dels Pobil. Durant la segona meitat del segle XVIII Sr. Juan Pascual de Pobil i Rovira va casar a la seua filla Sra. Tomasa Pascual de Pobil i Sannazar amb el Comte Lumiares. El matrimoni viuria en la finca anomenada La Princesa, també denominada El Jardí del Príncep Pius.
Però sens dubte un dels membres més cèlebres de la família va ser Sr. Guillem Pascual de la Verónica, per la seua participació activa en el miracle de la Santa Faç. El miracle va tindre lloc en un enclavament no gaire llunyà a aquesta torre en 1489. Pocs anys abans un sacerdot natural de Sant Joan, D. Mossén Pedro Mena, havia portat des de Roma un dels tres suposats plecs del llenç amb el qual la Verónica havia netejat el rostre de Crist, en el seu camí al Gòlgota a Jerusalem. Després de guardar-ho en el fons d’una arca, va observar com miraculosament es desplegava en la part superior d’aquesta. Pel que sembla aquest fenomen ocorreria en repetides ocasions, per la qual cosa es va decidir exposar-lo a la veneració i organitzar una rogació a Alacant.
Aquest tipus d’actes eren molt comuns en aquella època, fonamentalment per a pregar per la pluja. Compte la tradició que el 17 de març, en passar pel barranc del Juncaret, van brollar llàgrimes d’un dels ulls de la relíquia. Seria llavors quan el mateix Sr. Guillem Pascual va comprovar la veracitat d’aquestes, descartant que fora una il·lusió. Passat el succés va vindre la pluja, i amb ella es va reconéixer el miracle per part de l’Església. Es va decidir construir en aquell lloc un monestir coincidint amb acció de gràcies, que va quedar sota jurisdicció de la parròquia de Sant Joan. A partir d’ací, Sr. Guillem Pascual va portar sempre un didal de plata en aquest dit, i va regalar els terrenys per a la construcció del monestir del monestir de la Santa Faç, afegint l’apel·latiu “de la Verónica” al seu noble cognom Pascual.