Centres Històrics
El centre històric de Sant Joan d’Alacant es va desenvolupar a partir de l’antic traçat de la xarxa de reg de l’Horta d’Alacant, així com dels camins que unien Alacant amb Xixona i València. El desenvolupament del nucli històric va ser constant. L’origen podríem situar-lo segur en època islàmica. Segons els cronistes en aquesta època Sant Joan es trobava a banda i banda de la Séquia Major i comptava amb la seua pròpia mesquita.
Amb l’arribada dels cristians en el segle XIII, es produirien alguns canvis encara que el traçat urbà es mantindria entorn de la Séquia Major des de la Maigmona, on estava ja situat el molí del Rei o del Consell, del qual tenim notícies des del segle XIV. Al carrer paral·lel a la Maigmona- l’actual carrer Cervantes- degueren existir importants immobles de caràcter socioeconòmics de la població com el forn d’Orts.
Tram del carrer Sant Antoni, hui plaça Maisonnave. 1984
Carrer Sant Antoni. Centre tradicional de Sant Joan d’Alacant
A principis del segle XVII es va construir la nova església parroquial en l’actual emplaçament, molt prop de la Plaça *Maisonnave, coneguda en diversos períodes també com del Mercat, del Pou o de l’Olmo, que segurament es degué desenvolupar al llarg d’aquest segle en el lloc en el qual es trobaven els diferents camins principals que travessaven Sant Joan. Aquesta plaça es convertiria en el centre sociocultural i econòmic fins a la meitat del segle XX, celebrant-se entre altres esdeveniments, el mercat de l’horta els dijous i diumenges, i aquest últim dia, a més, el mercat i subhasta d’aigües.
Des de l’església es va desenvolupar el carrer Major la data de creació del qual es desconeix amb seguretat però és probable que fora entorn del segle XVII, ja que ja apareix en un pla de 1689, com una via de gran amplitud i rectitud. Al final d’aquesta, en el segle XVII ja es constata la plaça de la Creu, situada sobre el solar d’alguna antiga torre defensiva, la qual es bifurca els carrers de San José i la del Carmen, conegudes popularment com carrer Nou i carrer Baix. La primera, aconsegueix fins a l’antiga alqueria de Benialí on existia una torre defensiva i una ermita dedicada a San José que va donar nom a aquest carrer, en la qual encara podem trobar els interessants passos d’aigua que utilitzaven els regants. La segona, seguint el traçat de la Séquia Major, abasta des de la plaça de la Creu fins a l’inici de la Sèquia Ampla, el lloc on la séquia s’eixamplava ja camí de Benimagrell. Al llarg del traçat del carrer Major van existir nombrosos ponts per a travessar la séquia.
Des de finals del segle XVII es desenvoluparien els carrers Sant Antoni, i de la Mar, des de la plaça Maisonnave. La primera ho va fer seguint el traçat de l’antiga carretera de Silla amb direcció a València. La segona en direcció a la mar entroncant amb els camins que conduïen cap a la platja de l’Horta.
Respecte als habitatges, la majoria són cases modestes de cultiu amb una altura que varia entre planta baixa i tres pisos. Les cases estaven pintades de colors vius i variats -com és habitual en moltes localitats mediterrànies valencianes- i especialment en els nuclis més pròxims com la ciutat d’Alacant, Santa Faç o Mutxamel.
Gran part d’aquestes cases tenen una porta de gran grandària per a permetre el pas de grans artefactes de cultiu o fins i tot cavalleries, i als seus balcons, presenten interessants balustrades de ferro. Generalment les plantes superiors estaven dedicades a la zona residencial de la casa, mentre que la planta baixa, ho era per a emmagatzemar els artefactes i productes agrícoles espai anomenat cambra. La majoria d’aquestes cases presenten patis posteriors, que eren utilitzats a manera de corral o xicotet hort particular, i on es trobarien les latrines de la casa, els excrements de la qual una vegada assecats i trossejats constituïen el que molts de l’horta cridaven “rosquilla”, un abonament molt fèrtil per a poder cultivar.
Cambra de la Finca La Princesa (Sant Joan d’Alacant)
Respecte a la decoració d’aquestes cases destacaria especialment l’ús de “taulellets” xicotets panells ceràmics amb formes geomètriques situats en els ràfecs de les cases, gran part dels quals encara es conserven, especialment al carrer Sant Antoni. Un altre element decoratiu seria el dels panells ceràmics o escultures amb representacions de sants; en aquest cas hi ha hagut menys fortuna i tan sols es conserva un de 1950 col·locat a l’església, però sabem que van existir nombrosos en tots els carrers.
Benimagrell
L’antic lloc de Benimagrell va sorgir probablement en època islàmica de la mateixa forma que la seua veïna localitat de Sant Joan, igualment seguint el traçat de la Séquia Major o del Consell que transcorria pel centre del carrer principal. Benimagrell es va convertir en un xicotet nucli format per un sol carrer amb algunes xicotetes places. Probablement a l’arribada dels cristians en el segle XIII, primerament la mesquita va ser convertida en església fins a la seua destrucció. En el segle XVI tindria lloc la construcció del nou temple tarde-gòtic amb les seues voltes de creueria amb anagrames en les claus. Segons alguns cronistes, aquesta població comptava amb dues torres defensives per a aixoplugar als habitants dels atacs de pirates, de les quals no coneixem res ni tenim constància arqueològica. Al final del carrer es va construir una vila residencial neoclàssica, Vila Ramona.
En la segona dècada del segle XX, la senyora Campos va decidir construir en la seua propietat una capella i un col·legi de religioses carmelites per a xiquetes amb pocs recursos econòmics. En els anys 60 es produiria el desafortunat enderrocament de part del barri degut a la construcció de la carretera nacional 332, de manera que van ser derrocades nombrosos habitatges així com l’antic convent i col·legi de les germanes carmelites. Aquest lamentable fet va provocar que Benimagrell quedara parcialment aïllat del poble fins que alguns anys després, es construïra el pont subterrani que el va unir de nou a Sant Joan.
Santa Faç
El nucli de Santa Faç va sorgir probablement a partir del miracle d’aquesta venerada relíquia, esdevingut al costat del barranc del *Joncaret on es troba aquest poblat, l’any 1489, quan la rogació procedia de Sant Joan per l’antic camí de Lloixa. Poc després es va iniciar la construcció del monestir que va ser ocupat per les germanes clarisses. Al costat del temple i dependències conventuals es van construir dues torres defensives per a poder donar recer a la població en cas d’atac de pirates. En el segle XVII, a més, es va construir el cambril barroc per a albergar la relíquia, i en el segle XVIII l’antiga església i convent –a excepció del cambril i la torre defensiva de Antonelli- van ser derrocats per a donar pas al nou complex monumental barroc que podem veure en els nostres dies.
La plaça principal de la població es va formar davant l’església on arribava el camí principal des de la ciutat. L’organització de parcel·les i habitatges va seguir el camí de l’eix Alacant-Sant Joan, a través dels actuals carrers Alberola Canterac, plaça Luis Foglietti i Major. El nucli urbà va seguir cap al camí de Lloixa, amb la carrer Barranquet i el carreró de sant Diego que desembocava a la plaça homònima, comunicant aquesta amb la carrer Major a través d’un arc sota un habitatge, la qual va ser substituïda a principis d’aquest segle per una altra poc respectuós amb l’entorn, passant a ser l’arc rebaixat en lloc de mig punt.
Romeria de Santa Faç (Sant Joan d’Alacant)
Centre històric de la Santa Faç. Alacant i Sant Joan d’Alacant
Els habitatges tradicionals del barri antic segueixen la distribució habitual de l’habitatge típic de l’Horta d’Alacant, com les mateixes que trobem a Sant Joan, Mutxamel, Alacant i Benimagrell. Amb motiu de la celebració de l’exposició de la Llum de les Imatges en 2006, els habitatges van recuperar les seues tonalitats coloristes tradicionals.
Al final del carrer Major es trobava ja el barranc que en les furioses avingudes d’aigua solia desbordar-se i entrar en la població. Per aquest motiu totes les cases comptaven amb partidors per a evitar l’entrada de l’aigua. Fins i tot es va habilitar un partidor per a bloquejar el pas de l’aigua des del barranc cap al carrer Major. Encara es poden contemplar les estructures de pedra acanalades en la qual s’introduiria aquest partidor, que estan situades al final del mur lateral del monestir i la casa que es troba enfront d’ell. També aquest és el lloc en el qual es divideixen els termes municipals d’Alacant i Sant Joan. Per primera vegada aquesta divisió territorial va ser feta a la fi del segle XVI i mantinguda després de diversos enfrontaments entre Sant Joan i la capital fins als nostres dies. La ciutat d’Alacant va voler des de sempre comptar amb el monestir de la Santa Faç en la seua jurisdicció malgrat la permanència del monestir en terme parroquial de Sant Joan.