Finca El de Conde o La Paz
En el camí Vell o de Maigmona, entre Sant Joan i Mutxamel, trobem l’entrada a la finca El de Conde, delimitada per grans machones de maçoneria revocats, imitant cadirat. Antany la séquia Major creuava l’enclavament. Per a poder accedir a la casa calia travessar un pont de pedra. Hui dia ja no existeix el canal, i els escassos arbres que queden a penes malviuen al jardí arrasat. Aquell vergel abraçava l’edificació al sud i a l’est, permetent obrir els grans finestrals de llinda per a deixar passar la brisa entre els arbres del jardí mullat, apaivagant així els aires secs i càlids del Xaloc o del mig dia. Ara seria necessari tirar les persianes per a refugiar-se de l’erm abrasador, si no fora perquè ja ningú habita la casa, i solament les parets alberguen el record d’aquells dies en què els seus habitants donaven significat a aquesta terra de goig.
Aquell jardí era un dels més reconeguts de l’Horta alacantina, tenia una superfície d’unes 25 *tahúllas, més de dues hectàrees actuals. Des del reixat fins a la façana principal de l’habitatge s’accedia a través d’una esplanada rectangular, formada per una filera de grans xiprers que actuaven de barrera natural, separant-la del jardí situat a l’est. A l’oest, trobem una tàpia de maçoneria al costat de la casa, configurant un camí que conduïa als estables.
La façana principal neoclàssica encara conserva la robusta porta emmarcada per carreus, juntament amb els finestrals ben ordenats i simètrics. El porxo porticat té columnes jòniques que es prolonguen com a ampit en la planta primera, conformant la noble terrassa. L’edifique és de color ocre, amb les línies d’imposta, les motlures i el retancats de les obertures en un to més fosc. A l’interior de la casa s’accedeix a través d’un vestíbul rectangular de grans dimensions, dividit per tres arcs carpanells situats en paral·lel a la porta principal. Des del distribuïdor s’obrin a banda i banda diverses avantsales i alcoves. Situada en el fons del vestíbul trobem l’escala, que està il·luminada per una llanterna central de planta quadrada. La llanterna es pot veure des de l’exterior, es tracta de la torrassa amb coberta a quatre aigües de teula corba color verd maragda. La llum entra pels ventanucos, il·luminat el cos central de la casa.
La façana aquest té una composició similar a la principal, però adossat al conjunt es troba un pati delimitat per una arcada. La arquería connecta amb un altre cos edificat, sens dubte una de les majors sorpreses de la vila. Es tracta d’un xicotet teatre o sala de concerts que comptava amb accés independent al de la casa. Un gravat francés, del segle XIX, mostra els jardins, les façanes i el teatre, donant fe de l’esplendor d’aquells temps protagonitzats a les nits estiuenques, l’esbarjo i la diversió.
Gravat francés de la Finca El de Conde o La Paz on s’aprecia, a més dels seus jardins, el teatre
La vida en la finca es desenvolupava en cadascuna de les tres plantes de la casa. La família gaudia com és natural de les estades situades al migdia. La primera planta acollia les dependències de convivència domèstica i social. No és estrany trobar un imponent saló en una edificació d’aquestes característiques, la qual cosa resulta menys habitual és que la mansió dispose de gabinet o sala de gravador i de cartografia, decorades amb pintures, frescos i litografies. Això ens dona una idea de la sensibilitat i solemnitat dels habitants de l’estatge. A més, en aquesta planta existia una xicoteta capella amb un retaule i un altar de marbre, les parets en color crema i el sòl també de marbre.
Però resulta impossible imaginar el dia a dia en la finca sense les persones dedicades al servei. Els criats s’encarregaven de posar a punt l’engranatge de la casa. Complaure als seus senyors implicava atendre les seues necessitats domèstiques i representatives, la qual cosa suposava fer un esforç suplementari quan es rebien convidats, per als qui s’havien de condicionar algunes sales de la vila. Moltes de la feina de casa es desenvolupaven en l’ala nord de l’edifici, on se situava l’habitatge del guarda, els estables, magatzems, corrals i cotxeres.
També al nord se situa la cuina de grans dimensions, a la qual es pot accedir per una escala de servei. El regiment d’empleats s’acomodava en la tercera planta, on es trobaven els seus dormitoris i estances. Hui ja ningú trau lluentor a la cristalleria dels senyors, o posa a punt l’aixovar. Els salons no traspuen les olors apetitoses de les menges que s’escapen de la cuina. Ni rastre dels cuidadors dels cavalls, jardiners, donzelles o servents. Tots gaudeixen d’un dia etern de festa. El Comte no està a casa. Tampoc ja ningú ho espera.
Sabies que…?
L’edifici originàriament va ser construït en el segle XVI, encara que el seu aspecte actual és conseqüència de les remodelacions dutes a terme a mitjan segle XVIII, i els segles XIX i XX. Originàriament es tractava d’una finca d’explotació agrària, encara que després es va convertir en una finca d’esbarjo.
Respecte a la propietat d’aquesta vila se sap que va pertànyer a la família nobiliària dels Srs. Comtes de Casa Rojas i Marqués del Bosch. Els Rojas eren descendents castellans del solar burgalés del lloc de Rojas, encara que aquesta branca procedeix d’aquells que es van assentar Jerez de la Frontera i Cadis, passant després a Alacant i València. Va ser Sr. José Pedro de Rojas i recanella, l’I Conde de Casa Rojas per Reial decret del 18 de desembre de 1789.
D’altra banda, la família Bosch procedeix de Cocentaina, i abans de Catalunya. Després de despuntar en la conquesta de Xàtiva, es van establir a Alacant. El Marquesat de Bosch d’Ares va ser creat per Carles III el 28 de febrer de 1689.
Cap a 1924 la propietat pertanyia al Sr. Marqués d’Algorfa. La denominació de la vila amb el sobrenom de “La Paz” és associada al benestar del qual es podia gaudir tant en la residència com als seus jardins.
Actualment la finca és travessada per la partió dels termes municipals de Sant Joan d’Alacant i Mutxamel. L’Ajuntament de Sant Joan ha començat els tràmits per a l’expropiació de l’immoble i la seua futura conservació.