La tradicional Horta alacantina comprén els termes municipals d’Alacant, El Campello, Mutxamel i Sant Joan d’Alacant. Aquest singular espai fèrtil se situa en un pla litoral al NE del perímetre urbà de la capital de la comarca de L’Alacantí, emmarcat al nord per les llomes de Xixí i les serres de Bonalba i Ballestera; al NW, amb els terrenys que enllacen amb els plans de Sant Vicent del Raspeig; a l’est per la costa de la platja de Sant Joan d’Alacant; al SW, pels pujols del Calvari, els Llomes del Garbinet i Lloma Redona, podent-se observar a l’oest de Tángel les elevacions dels Llometes i al sud, una banda costanera formada per Serra Grossa, Cap dels Hortes i els Llometes del Far.

El riu Montnegre solca aquest paratge de calcàries negres; és definit com un riu-rambla. Aquesta inestabilitat, que es va mantindre fins als primers lustres del segle XIX, es pot identificar gràcies a les rogacions ad petendam pluviam o pro pluvia i pro serenitate per a calmar i asserenar les aigües respectivament, als memorials i informes realitzats per a les instàncies polítiques i a les dades procedents de l’anàlisi de les sèries diezmales i de les fluctuacions dels preus dels productes agrícoles.

Per tant, aquesta societat agrícola ha estat, al llarg dels segles, lligada al cabal irregular del riu Montnegre i al sistema de reg que s’ha construït i conservat al llarg d’aquestes centúries. Aquest sistema comprén el pantà de Tibi, i que tancava les seues comportes el 13 d’octubre de 1593; i els assuts situats en el terme municipal de Mutxamel: Els Fontetes, datat documentalment des de finals del segle XV i reconstruït a principis del segle XIX, Nou, obra aprovada el 21 de juny de 1377 pel rei Pere IV, encara que cap a 1578 el Consell alacantí va determinar un nou assut, i El Campello, existent des de finals del segle XVIII.

Aquest sistema de regadiu va donar lloc a cultius variats on despuntaven les pereres i les figueres, les oliveres de la varietat dels grosales, vinyes, ametlers, garroferes, grans, barrilla, seda i altres produccions o la plantació de moreres, palmeres, panissos i cigrons. En Benimagrell es va cultivar el cànem, el lli i l’arròs. Entre tots aquests productes, es troba el vi que va aconseguir el seu moment cim a la fi del segle després de la signatura de diferents tractats comercials amb els gals, després de ser delmats els seus cultius per la filoxera en 1877 i en 1882. Aquests tractats van tindre validesa per deu anys, però l’arribada de l’esmentada plaga a aquestes terres, el final de pacte en 1892, la recuperació de les vinyes gal·les i la creixent producció algeriana van donar lloc al fet que apareguera una greu crisi en l’Horta alacantina.