Tots els Sants
La part religiosa de la festa cristiana comença el dia 1 amb la visita habitual al cementeri municipal, on familiars i amics s’acosten per a depositar flors o veles als seus sers estimats o compartir records o vivències. A la vesprada, té lloc una missa en el cementeri donant principi amb la vespra del dia de Difunts que acaba amb els primers ‘tocs a mort’ fins a la nit. L’endemà és el dia típic d’acudir a l’església a les misses de record dels difunts.
La festa religiosa cristiana es va iniciar en l’Edat mitjana com a intent de canalitzar la celebració pagana cap al record de Tots els Sants i els difunts, malgrat la qual cosa els fidels van desenvolupar altres costums poc ortodoxos a manera de supersticions com col·locar teles i draps luxosos sobre les tombes o veles de colors, danses del purgatori o banquets funeraris, que van ser perseguides pel Concili de Trento.
Durant el Barroc, la meditació sobre la mort aconseguiria una gran importància amb el que la festa va aconseguir gran desenvolupament. En el segle XVIII es va començar a produir el trasllat dels cementeris als afores dels nuclis de població, si bé la mesura no es desenvoluparia completament fins a ben entrat el segle XIX, la qual cosa provocaria el trasllat de la celebració a dos escenaris diferents: els cementeris i les esglésies. En els cementeris, la visita obligada als familiars difunts, i a les esglésies les misses en record per les seues ànimes.
El primitiu cementeri de Sant Joan va estar sempre situat al costat de l’església però va anar modificant la seua ubicació entorn d’aquesta. En el segle XIX es va traslladar al seu actual emplaçament en la partida de la Coix, als peus de la muntanya Calvari, sense que sapiem la data exacta d’aquest fet, si bé sabem que en 1885 es van realitzar importants obres en el cementeri. L’última reforma va tindre lloc a principis d’aquest segle, incloent en el perímetre un dels antics aljubs que hi havia en la faldes del Calvari. Encara es poden contemplar interessants panteons de finals del segle XIX i principis del XX.
Respecte a les llegendes associades a difunts i ànimes, existia o existeix la creença que les ànimes dels morts tornen a les seues cases aquests dies, d’ací la importància que estiga tot en perfecte estat, especialment els llits.
El ritual funerari actual és molt simplificat, però fins no fa molt temps era molt tradicional amb arrels molt antigues. Segons la posició econòmica del difunt la celebració seria diferent, reflectint-se especialment en el festeig fúnebre presidit per una artística carrossa decorada amb velluts amb serrells i bordons daurats i tirada per cavalls empenachados i engualdrapados en la qual es depositava el fèretre. Existia una dita popular que deia: ‘quant més rics, més animals’, que resumia amb un to satíric la diferenciació social dels morts segons el nombre de cavalls que tiraven de la carrossa fúnebre. Aquella desfilada l’obria la creu i darrere d’ell participaven el clergat i el poble, efectuant-se tres parades en el recorregut. També podien fins i tot participar lacais amb espases i lliurees sobre els seus muscles escortant la carrossa.
No obstant això, en la majoria dels casos els enterraments eren de gent humil i per tant molt senzilla. Quan moria algú es preparava en una estada de la casa la vetla amb el ‘cos present’ mentre les campanes començaven a anunciar al poble el decés. El mort era vetlat nit i dia a la casa a la qual assistien familiars, amics i curiosos, fins al moment del seu trasllat a l’església per al funeral, quan acudien els sacerdots que iniciaven el respons. Des d’allí marxaven els homes cap a l’església portant el fèretre, mentre que les dones romanien a la casa iniciant-se els resos que podien durar diversos dies. Després de la cerimònia fúnebre, es tornava a organitzar el festeig des de l’església fins a la finca La Concepció, on es desfeia la comitiva i els assistents acomiadaven als familiars del difunt amb el condol. Des d’allí, els qui ho desitjaven continuaven fins al cementeri on el difunt era inhumat.
Cas curiós representa la litúrgia dels ‘mortitxolets’, ‘albaets’ o xiquets morts. Era una celebració trista que no obstant això, revestia d’un ritual festiu en tractar de simbolitzar-se la mort dels xicotets en puresa i innocència i el seu pas directe al cel, suposat motiu d’alegria. En el segle XIX especialment, i part del XX es va generalitzar aquest tipus de celebracions que incloïen danses i banquets entorn del ciri i enterrament dels xiquets, i el funeral a l’església seguia una litúrgia de goig en acció de gràcies. Quan el festeig fúnebre arribava a l’eixida del poble camine del cementeri, la fórmula típica a Sant Joan d’Alacant per a donar el condol era: ‘Siga enhorabona’, a manera de felicitació per l’ascens de l’ànima del xiquet o xiqueta al cel, encara que puga sonar a broma i sarcasme.
Sabies que…?
A Sant Joan d’Alacant coincidint amb la festa de Tots Santos i fidels difunts es va celebrar fins als anys seixanta el ‘Queixalet’. Consistia en un esmorzar per als escolans i campaners per a reposar forces del llarg treball que suposava romandre durant hores en el campanar i tocar els nombrosos tocs de difunts i ànimes que se succeïen aqueixos dies. Com a mostra, el dia 1 de novembre els tocs transcorrien des de les cinc de la vesprada fins a últimes hores del dia, i el dia 2, dedicat a les Ànimes, des de les quatre del matí, quan començaven les misses. Els aliments o els diners amb el qual s’adquiria el menjar d’aquesta àgape procedien de la donació dels veïns. A aquest efecte, uns dies abans del ’Quixalet’, els escolans recorrien els carrers i finques del poble revestits amb sotana i *roquete portant cabassos i una campana que feien sonar en arribar per a avisar als habitants de la casa que anaven a recol·lectar per al ‘Quixalet’. El resultat final era una esplèndida i suculent sopar en el ’quart vel’ de l’església el dia 1, al qual seguia un esmorzar similar l’endemà, refrigeris en els quals mai faltaven xulles, llonganisses, botifarres i tomaca fregida regada amb un bon vi, als quals succeïen les postres amb fruites i codonys. En teoria les donacions dels veïns eren una espècie de pagament als campaners i ajudants pel seu servei en fer sonar les campanes i així recordar als difunts i recordar a tots l’obligació de resar i anar a missa aquests dies.
A l’església se celebrava la litúrgia pròpia dels difunts amb la Novena d’Ànimes. En l’altar major de la parròquia es col·locava un túmul funerari de quatre pisos amb teles negres en les quals apareixien brodats al·lusius a la mort amb calaveres i esquelets amb dalles, rellotges d’arena o frases mortuòries. Aquella macabra baluerna que superava els 7 metres d’altura estava a més il·luminat amb torxes, ja que el temple romania en penombra, mentre s’entonaven cants fúnebres i les campanes tañían els tocs de difunts. Rematava el túmul una gran creu blanca. Era un recurs perfecte per a atemorir a qualsevol, al que cal unir les malifetes dels bromistes, xiquets especialment, que s’amagaven sota les teles i feien sons d’ultratomba o movien els esquelets. En l’actualitat, aquests rituals han desaparegut de la celebració.